història 29
Tinc records difusos de quan anava amb la meva mare, amb quatre o cinc anys, a veure el meu oncle, internat en un centre psiquiàtric durant quasi tota la seva vida.
En aquella època el paradigma era, com deia Voltaire: “Aquesta malaltia dels òrgans del cap”.
Sinopsi.
Tinc records difusos de quan anava amb la meva mare, amb quatre o cinc anys, a veure el meu oncle, internat en un centre psiquiàtric durant quasi tota la seva vida. En aquella època el paradigma era, com dia Voltaire: “Aquesta malaltia dels òrgans del cap”.
Un breu pròleg, ple de llum, dóna pas al nucli de Història 29 en el que tot passejant pels carrers de Barcelona trobo imatges evocadores d’aquells anys en les transicions entre la llum i la foscor.
El treball es divideix en quatre capítols. Cadascun d’ells comença amb fotografies concretes i realistes per evolucionar després cap a l’abstracció, simbolitzant els brots psicòtics com la incapacitat momentània per distingir entre el que és real del que no ho és.
M’endinso així en una exploració visual en els límits del que es pot veure. Un viatge íntim i inquietant en els marges del desequilibri. La història latent, que m’acompanya des de sempre, i que prefereixo integrar sota la influènica del pensament de Michel Foucault, quan deia: “Els problemes de la bogeria ronden la materialitat de l’ànima”